
Allà
A vegades, quan els ulls són mig clucs
o s’escapen per un reflex projectat a la finestra
quan deixo divagar la meva ment sense rumb
se m’endú allà on (fa temps) descobrí qui era.
Confonc la carícia del llençol amb el frec d’una totora
un glop de té amb el clor i també l’Amazones
i al caure la nit, deixo anar un sospir
perquè vull trobar Pegàs amb el cap a l’estora.
I a vegades m’he d’agafar, (els braços, el cap)
i cridar-los a l’orella “Heu tornat a la Terra”.
Permeteu-me ser qui sóc
i als demés, entrar en la seva vida no massa entesa.
Al final, cada record regalat queda enrere
s’amaga entre l’arròs i la piranya
res no et diu que hi vam ser, els dos
més que el record que t’assalta els diumenges.
A veces, con los ojos entrecerrados
que huyen hacia el reflejo escondido en la ventana
o cuando, sin rumbo, permito divagar mi mente
para llegar, ahí, al lugar en el que (ya hace tiempo) descubrí quién era.
Siento el tacto de una sábana como el roce de la totora
y un sorbo de té como cloro y un poco de Amazonas.
Cae la noche y solo queda suspirar
que aún busco Pegaso tumbada en la estera.
Algunas veces (me) tengo que agarrar (de brazos y cabeza)
y susurrar a otras orejas, “estáis de vuelta”.
Permitidme ser quien soy
y a los otros, regresar a sus días, aunque no los entiendan.
A fin de cuentas, dejo atrás toda memoria
allí, escondida entre el arroz y la piraña
y no hay nada que confirme que estuvimos (y fuimos)
más que el recuerdo que asalta los domingos.
Persones
Avui vull escriure sobre persones. Aquelles que m’han fet sentir
allò que em fa por poder oblidar.
Amb unes primeres paraules que els costava sortir dels llavis,
ulls distrets i converses vergonyosament superficials,
amb passes i més passes, que ens duren fins al Machu,
i a ells els portaren fins al (meu) fons.
Empentes, disculpes, que iniciaren converses que mai acabaran. Ulls que et deixaven glaçada o t’envoltaven de calidesa. Preguntes absurdes que donaren pas a tot el demés. Bromes massa fàcils, que deixaven entreveure l’esforç de l’altre, per fer-te sentir acollit.
Hi hagueren confusions que et feien obrir els ulls, sobre qui era la teva família,
i qui podria ser-la. O qui la seria a partir d’aquell moment.
Ànimes que deixaren caure llàgrimes per tot el que no es podien endur a casa, al tornar.
Per no poder endur-te amb ells. Més llàgrimes (però reprimides) per els que van obrir el seu pit i et van deixar veure qui eren, per a que descobrissis qui eres tu.
Somriures, de lluny, sense destí, que et permeten confiar. Crits que et fan obrir els ulls. Paraules (o secrets) que et llegeixen la ment i el cor, que sembla que hagin estat robades. O en canvi, confessions que t’agafen el cor i te’l llencen a terra, per a que quedi ben trencat.
Càntics, himnes, passejades, balls i rituals. Bogeries i salts.
Nits eternes i efímeres, matins pesadament curts.
Cercles a terra, paraules a l’aire. Paraules que ja mai més et sortiran de dins. Ara ja són teves.
Persones que marxen, o que tornaran. Però que ja han marxat.
Hoy voy a escribir sobre personas, que han hecho que sienta
que tenga miedo a olvidar.
A las primeras palabras, a las que costaba brotar de los labios,
a los ojos distraídos y las conversaciones vergonzosamente superficiales,
un paso detrás del otro, que nos llevaron hasta Machu,
y a ellos, que los llevaron hacia (mi) fondo.
Empujones, disculpas, iniciaron conversaciones que ya no acabarán. Los ojos que te dejan helada o
te envuelven en calidez. Preguntas absurdas que dan pie a todo lo demás.
Cada broma, demasiado fácil, que entrevé esa intención de acoger y hacerte estar en casa.
Hubo confusiones que me hicieron entender, qué era la familia
y quién podía ser. O quién sería, a partir de ese momento.
Seres que dejaron caer lágrimas por todo lo que no podían llevarse a casa, al volver.
Por no poderte llevar con ellos. Más lágrimas (aunque reprimidas) para los que se abrieron y se
dejaron ver, para que descubrieras, también, quién eras tú.
Sonrisas, de lejos, sin destino, que permiten confiar. Gritos que abren ojos.
Palabras (o secretos) que te leen en mente y cabeza, que parecen ser robadas.
O, por contra, confesiones que te arrojan por los suelos y te dejan rota y en pedazos.
Cantos e himnos, paseos, bailes y rituales. Saltos y demás tonterías.
Noches eternas y efímeras. Mañanas forzosamente cortas.
Círculos en el suelo y palabras en el aire. Palabras que ya no saldrán de ti, ahora son tuyas.
Personas que se van, o que volverán. Pero ya se han ido.