Reflexión de Eduardo Fraile

2 agosto 2014
2014-31carmne.jpg

Confonc el fum amb la pols. Però res no és brutícia. Avançàvem pel taronja de la sorra entre la uniformitat de les muralles; pel mosaic de rajoles sota murs bojos, plens de forats incomprensiblement dessenyats.

No es pot entendre com s’imagina això. No es pot concebre com s’explica i es crea. No és pas propi d’un humà, hauria pensat qualsevol cervell no necessàriament ingenu. Cal tindre un esperit molt específic, una mà absolutament perfecta.

De vegades penso que el buit començarà a fer-me por un dia, quan els relleus s’hauran apagat i les corbes i rectes deixin de posar-se d’acord.

Continuen els passos de peus cansats i sens pressa. Trepitgem els anys que han bastit cultura en carrers que s’il·luminen com la base més clara de la geometria que els envolta.

Ensumem formes en què mai no havíem cregut abans.

Respiro pels porus més que no pas pel nas per tal de no omplir els pulmons, sinó el cos sencer, de tota l’atmosfera en què em trobo.

Trobo que som petits i dolents, i que ens atorguem qualitats de manera injusta.

Mengem vida i intentem d’escriure els fulls blancs que ens traiem del motlle de la memòria.

Dolça i nua, la fulla que hem fet caure.